domingo, 28 de octubre de 2012

¿És Catalunya una colònia d'Espanya?

Sens dubte un cas únic a la historia del colonialisme si Catalunya, com afirmen els separatistes, fos una colònia sotmesa per Espanya o "Madriiit!": la colònia és més rica, les seves empreses tenen concessions fosques en l'imperi, controlen mitjans de comunicació, els seus aborígens són al BE, els seus bancs reben diners per anar tirant, els seus originaris ocupen posicions de poder a les insituciones l'imperi, mitjans de comunicació, cuturals, consells d'administració. Per contra, la llengua de l'imperi és exclosa en la colònia, en els mitjans de comunicació, l'administració i l'educació, els colonialistes estan exclosos del poder el la colònia (mirin la composició de Parlament) ...

......

¿Es Cataluña una colonia de España?

Sin duda sería un caso único en la historia del colonialismo si, Cataluña, como afirman los separatistas, fuera una colonia sometida por España o "Madriiit!": la colonia es más rica, sus empresas tienen concesiones oscuras en el imperio, controlan medios de comunicación, sus aborígenes están en el BE, , sus bancos reciben dineros para ir tirando, sus originarios ocupan posiciones de ...
poder en las insituciones del imperio, medios de comunicación, cuturales, consejos de administración. Por contra, la lengua del imperio es excluida en la colonia, en los medios de comunicación, la administración y la educación; los colonialistas están excluidos del poder el la colonia (mirén la composición de Parlament)...

sábado, 6 de octubre de 2012

Òmnium ha rebut ajudes irregulars amb CiU i tripartit



Òmnium Cultural, una entitat dedicada a la promoció i normalització de la llengua catalana, la cultura i la "identitat nacional" de Catalunya, es va fer amb una seu de luxe al carrer Diputació de Barcelona gràcies a la generositat dels governs de CiU i el tripartit, que li van concedir ajudes per comprar la finca sense que ho sol·licités, de forma directa, doncs no va haver-hi ni convocatòria ni publicitat, i sense exigir-li garantia, segons denuncia el diputat del grup mixt i promotor d'Impuls Ciutadà, José Domingo.

La rocambolesca història de la compra d'aquesta seu de 790 metres quadrats en ple cor de la capital catalana va arrencar de forma estranya en l'últim Consell Executiu celebrat per Pujol al desembre de l'any 2003. El Govern convergent va acordar en aquesta reunió lliurar 601.000 euros a Òmnium Cultural a càrrec d'una cabalosa herència, la de Carmen Pintó Valls, que havia quedat sense hereus i, per tant, havia anat a parar a les arques de la Generalitat.

Gràcies a aquests diners, Òmnium es va veure en disposició de deixar la seva vella seu llogada del carrer Montcada i de comprar-se la nova, de dues plantes, per 3,54 milions d'euros, amb una hipoteca que venç en 2034. Per materialitzar l'adquisició, Òmnium va crear una fundació, Fundació Privada Òmnium, de la mà del seu advocat, Raimon Bergós, el mateix lletrat que fins a fa unes setmanes assessorava al Palau de la Música.

«El procés està ple d'irregularitats des d'un primer moment», explica Domingo. «Per començar, la subvenció es va donar a nom d'Òmnium, encara que qui va comprar la seu va ser la Fundació», relata el diputat. «A més, els diners es va pagar sense que existís sol·licitud per part d'Òmnium. Tampoc va haver-hi concurs ni cap altre procediment ni se li va donar publicitat a l'acord», afegeix.

La Generalitat es va percatar de les irregularitats també des d'un primer moment. Tant és així, que en el mateix mes de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va requerir a Òmnium perquè sol·licités l'ajuda de forma oficial, malgrat que aquesta ja havia estat concedida. La petició mai va arribar, almenys per escrit, segons compte Domingo, que ha tingut accés a l'expedient en les dependències del Departament de Economia, on s'excusen amb l'argument que «la sol·licitud va poder ser oral».

En aquest mateix acord de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va decidir que Òmnium Cultural no tenia obligació de presentar l'habitual garantia hagut de «a la seva reconeguda solvència». No obstant això, i segons ha comunicat la Intervenció General a Domingo, en aquest tipus de casos és «convenient que s'estableixi una garantia», doncs el lliurament de la subvenció deu ser ratificada a posteriori per la junta distribuïdora d'herències. Si no es produeix aquesta ratificació, el beneficiari tindria l'obligació de retornar els diners i, si no ho fes, s'executaria l'aval i així, la Generalitat s'asseguraria que s'efectua el reintegrament.

A més, la intervenció explica que la proposta del Consell Executiu per donar els diners a Òmnium no es va sotmetre a informe previ, un tràmit que és obligatori, segons la Llei de Finances Públiques.

A la junta de distribució d'herències li va tocar ratificar l'acord del Govern de Pujol en 2006, quan ja governava Pasqual Maragall i Antoni Castells estava al capdavant del Departament de Economia. Per justificar que la compra de la finca del carrer Diputació s'havia efectuat, Òmnium va presentar els rebuts de la hipoteca, malgrat que aquests estaven a nom de la seva Fundació, mentre que la subvenció s'havia concedit a l'entitat.

«Malgrat haver detectat les irregularitats, el nou Govern va ratificar l'acord i va beneir el lliurament de 601.000 euros a Òmnium per a la compra de la seva nova seu», indica Domingo, mentre mostra la publicació de l'acord en el DOGC del sis de febrer de 2007.

En aquesta publicació, s'inclou també una nova subvenció a Òmnium Cultural, entitat dirigida per Jordi Porta des de l'any 2002, aquesta vegada de 60.000 euros, però amb la mateixa destinació, contribuir a la compra de la seu del carrer Diputació. Els diners procedeix en aquest cas d'una altra herència sense destinataris, la de Visitación Alforcea dels Rius.

Domingo recorda també que la Fundació Privada Òmnium va ser declarada d'utilitat pública en 2009, la qual cosa li reporta grans avantatges, sobretot, fiscals. El diputat del grup mixt i promotor d'Impuls Ciutadà conclou que «les presses de CiU i la posterior legalització de les anomalies del cas per part del tripartit» han afavorit a Òmniun Cultural i perjudicat als hereus de Carmen Va pintar Valls, els qui després de tot aquest temps van aparèixer i van reclamar l'herència.

L'ombra de la sospita

L'ombra de la sospita es cerneiz sobre Òmnium Cultural després que Josep Vergés, excandidat a dirigir l'entitat, enviés la setmana passada una carta al president de la mateixa, Jordi Porta.

En la missiva, Vergés es mostra preocupat pel recent cas de corrupció en el Palau de la Música i no amaga el seu temor al fet que alguna cosa semblat pugui haver ocorregut en Òmnium: «La nostra gran preocupació és que en Òmnium ocorri el mateix [que en el Palau], amb una fundació creada per la mateixa persona, que porta la propietat dels socis i cobra les subvencions».

«Ja avisem dels perills que representa aquesta separació dels socis del control dels ingressos, despeses i la propietat. El mateix advocat que ha muntat i que participa en la Fundació del Palau de la Música també ha muntat i participa en la Fundació Òmnium», continua la carta en referència a Raimon Bergós.

Després d'aquestes premisses, Vergés reclama a Porta que aparti a Bergós de les seves funcions, que reclami a l'Oficina Antifrau i a la Sindicatura de Comptes que inspeccioni els llibres de la Fundació Òmnium, des de la seva creació en 2004 i que presentin els resultats de la inspecció pública en una assemblea extraordinària de socis.

A més, Vergés vol que la Fundació faci públiques tots els seus comptes des de la seva creació, a través de la web d'Òmnium Cultural, una entitat que ja ha aconseguit la xifra de 20.000 socis adscrits.

Font: http://www.impulsociudadano.es/impulso-ciudadano-denuncia-ayudas-irregulares-a-omnium-recibidas-con-ciu-y-tripartito/

............................................

Òmnium Cultural, una entidad dedicada a la promoción y normalización de la lengua catalana, la cultura y la identidad nacional de Cataluña, se hizo con una sede de lujo en la calle Diputació de Barcelona gracias a la generosidad de los gobiernos de CiU y el tripartito, que le concedieron ayudas para comprar la finca sin que lo solicitase, de forma directa, pues no hubo ni convocatoria ni publicidad, y sin exigirle garantía, según denuncia el diputado del grupo mixto y promotor de Impulso Ciudadano, José Domingo.
La rocambolesca historia de la compra de esta sede de 790 metros cuadrados en pleno corazón de la capital catalana arrancó de forma extraña en el último Consell Executiu celebrado por Pujol en diciembre del año 2003. El Govern convergente acordó en esa reunión entregar 601.000 euros a Òmnium Cultural a cargo de una caudalosa herencia, la de Carmen Pintó Valls, que había quedado sin herederos y, por tanto, había ido a parar a las arcas de la Generalitat.

Gracias a ese dinero, Òmnium se vio en disposición de dejar su vieja sede alquilada de la calle Montcada y de comprarse la nueva, de dos plantas, por 3,54 millones de euros, con una hipoteca que vence en 2034. Para materializar la adquisición, Òmnium creó una fundación, Fundació Privada Òmnium, de la mano de su abogado, Raimon Bergós, el mismo letrado que hasta hace unas semanas asesoraba al Palau de la Música.

«El proceso está lleno de irregularidades desde un primer momento», explica Domingo. «Para empezar, la subvención se dio a nombre de Òmnium, aunque quien compró la sede fue la Fundación», relata el diputado. «Además, el dinero se pagó sin que existiese solicitud por parte de Òmnium. Tampoco hubo concurso ni ningún otro procedimiento ni se le dio publicidad al acuerdo», añade.

La Generalitat se percató de las irregularidades también desde un primer momento. Tanto es así, que en el mismo mes de diciembre de 2003, la Dirección General de Patrimonio requirió a Òmnium para que solicitase la ayuda de forma oficial, pese a que ésta ya había sido concedida. La petición nunca llegó, al menos por escrito, según cuenta Domingo, que ha tenido acceso al expediente en las dependencias del Departament de Economia, donde se excusan con el argumento de que «la solicitud pudo ser oral».
En ese mismo acuerdo de diciembre de 2003, la Dirección General de Patrimonio decidió que Òmnium Cultural no tenía obligación de presentar la habitual garantía debido «a su reconocida solvencia». No obstante, y según ha comunicado la Intervención General a Domingo, en este tipo de casos es «conveniente que se establezca una garantía», pues la entrega de la subvención debe de ser ratificada a posteriori por la junta distribuidora de herencias. Si no se produce esa ratificación, el beneficiario tendría la obligación de devolver el dinero y, si no lo hiciese, se ejecutaría el aval y así, la Generalitat se aseguraría de que se efectúa el reintegro.

Además, la intervención explica que la propuesta del Consell Executiu para dar el dinero a Òmnium no se sometió a informe previo, un trámite que es obligatorio, según la Ley de Finanzas Públicas.

A la junta de distribución de herencias le tocó ratificar el acuerdo del Govern de Pujol en 2006, cuando ya gobernaba Pasqual Maragall y Antoni Castells estaba al frente del Departament de Economia. Para justificar que la compra de la finca de la calle Diputació se había efectuado, Òmnium presentó los recibos de la hipoteca, pese a que éstos estaban a nombre de su Fundación, mientras que la subvención se había concedido a la entidad.

«Pese a haber detectado las irregularidades, el nuevo Govern ratificó el acuerdo y bendijo la entrega de 601.000 euros a Òmnium para la compra de su nueva sede», indica Domingo, mientras muestra la publicación del acuerdo en el DOGC del seis de febrero de 2007.

En esa publicación, se incluye también una nueva subvención a Òmnium Cultural, entidad dirigida por Jordi Porta desde el año 2002, esta vez de 60.000 euros, pero con el mismo destino, contribuir a la compra de la sede de la calle Diputació. El dinero procede en este caso de otra herencia sin destinatarios, la de Visitación Alforcea de los Ríos.

Domingo recuerda también que la Fundación Privada Òmnium fue declarada de utilidad pública en 2009, lo que le reporta grandes ventajas, sobre todo, fiscales. El diputado del grupo mixto y promotor de Impulso Ciudadano concluye que «las prisas de CiU y la posterior legalización de las anomalías del caso por parte del tripartito» han favorecido a Òmniun Cultural y perjudicado a los herederos de Carmen Pintó Valls, quienes después de todo este tiempo aparecieron y reclamaron la herencia.

La sombra de la sospecha

La sombra de la sospecha se cierne sobre Òmnium Cultural después de que Josep Vergés, ex candidato a dirigir la entidad, enviase la semana pasada una carta al presidente de la misma, Jordi Porta.

En la misiva, Vergés se muestra preocupado por el reciente caso de corrupción en el Palau de la Música y no esconde su temor a que algo parecido pueda haber ocurrido en Òmnium: «Nuestra gran preocupación es que en Òmnium ocurra lo mismo [que en el Palau], con una fundación creada por la misma persona, que quita la propiedad de los socios y cobra las subvenciones».

«Ya avisamos de los peligros que representa esta separación de los socios del control de los ingresos, gastos y la propiedad. El mismo abogado que ha montado y que participa en la Fundación del Palau de la Música también ha montado y participa en la Fundación Òmnium», continúa la carta en referencia a Raimon Bergós.

Tras estas premisas, Vergés reclama a Porta que aparte a Bergós de sus funciones, que reclame a la Oficina Antifraude y a la Sindicatura de Comptes que inspeccione los libros de la Fundación Òmnium, desde su creación en 2004 y que presenten los resultados de la inspección pública en una asamblea extraordinaria de socios.

Además, Vergés quiere que la Fundación haga públicas todas sus cuentas desde su creación, a través de la web de Òmnium Cultural, una entidad que ya ha alcanzado la cifra de 20.000 socios adscritos.

El Govern de Pujol va encarregar informes sobre l'orientació política de periodistes de TV-3



Els estudis proposaven propagar l'ideari nacionalista als programes infantils

"Tendències antinacionalistes, anticonvergents i antipujolistes". "Actua com quintacolumnista, col·laboracionista i traïdor". "La presentadora del programa és militant de Convergència". Aquests i altres comentaris similars figuren en un informe sobre l'orientació política de periodistes dels mitjans públics de la Generalitat, encarregat en 1993 per l'anterior Govern català de Jordi Pujol. El document inclou una anàlisi de la programació de TV-3 i Catalunya Ràdio i proposa utilitzar la programació infantil per propagar l'ideari nacionalista o que en els debats només es convidi a persones afins a CiU. En 1994 es va realitzar un estudi equivalent sobre les emissores locals de Catalunya.

Aquests informes, que es van realitzar en 1993 i 1994, han aparegut en l'arxiu central del Departament de Presidència que aleshores dirigia el propi president, Jordi Pujol. El secretari general era el seu primer Joaquim Pujol Figa, ja mort.

L'estudi, sense signar, porta per títol: Informe sobre la programació de la Corporació Catalana de Radi i Televisió i amb la nota "Confidencial". Inclou una descripció de la programació dels mitjans públics de la Generalitat, amb especial incidència en si compleixen o no l'objectiu de difondre el missatge nacionalista català, i referències al tipus de llenguatge que utilitzen els presentadors, és a dir, si és català estàndard o no, o si expressen castellanismes o barbarismes.

Sobre els continguts nacionalistes es proposa la producció d'espais en televisió i radio que difonguin la història i els fets diferencials de Catalunya. O que un dels personatges infantils més populars de TV-3 anomenat Petri divulgui missatges relatius a Catalunya, a l'amor al país i a la necessitat de parlar català (veure quadre).

Respecte als programes de debats, es planteja que la majoria de convidats sintonitzin amb les idees nacionalistes de Covergència i Unió.

En l'annex número 5, l'autor o autors de l'informe realitzen un examen sobre diferents programes de TV-3 i Catalunya Ràdio al gener de 1993, sota un mateix esquema. En l'apartat de continguts es respon a preguntes del tipus: qualitat del programa, elements més destacables, idea que es vol transmetre o actuació del conductor de l'espai.

Algunes anotacions són curioses. Sobre el programa de reportatges 30 minuts s'afirma que el presentador "intenta ser neutral. Ho és massa. No dóna opinions compromeses".

"Aquest és gat vell"

L'estudi conté una anàlisi detallada sobre els continguts d'alguns programes i l'adscripció ideològica dels seus presentadors. Tot des del prisma nacionalista. De Salvador Alsius, presentador en 1993 dels informatius del cap de setmana, s'afirma que "té unes clares tendències antinacionalistes i sobretot anticonvergents i antipujolistes". Però com és "gat vell" les sap dissimular. A Alsius i a la periodista Àngels Barceló se'ls ratlla de "quintacolumnistas, col·laboracionistes i traïdors" que van propagant el seu "verí".

"Tant de bo", s'afirma en l'informe, "s'hagués fet una bona purga per poder accedir a un treball en aquesta casa [TV-3], ja que ara no hauríem de lamentar les equivocacions que es van cometre llavors, i que ara són irreparables".

Respecte a una altra periodista, Anna Lafau, que compartia amb Alsius les tasques de presentació de l'informatiu, es diu que és una persona "molt jove i amb una falta de personalitat manifesta. De fet, es deixa influir per les persones que té al seu costat i com en TV-3 hi ha tants elements subversius...".

L'autor es queixa que Alsius, en acomiadar el seu informatiu, va recomanar un reportatge que s'emetia posteriorment sobre el Llegat d'Hitler, que en l'informe es considera un "clar atac al nacionalisme i a les seves possibles conseqüències, a causa de les definicions que es fan de la representativitat de les idees nacionalistes".

L'estudi també analitza un debat sobre el problema de la sida, emès el 4 de desembre de 1992. L'autor es pregunta si a Catalunya no hi ha malalts que parlin català, doncs el convidat s'expressava en "andalús" i lamenta que un altre convidat, a més de castellanoparlant, fora "bastant impresentable". Al final, tatxa al conseller de Benestar Social, Antoni Mengis -convidat al programa-, de "desastre" perquè va respondre en castellà a aquest "convidat impresentable".

En canvi, es lloa un programa de Catalunya Ràdio -"no es fan tergiversacions"- perquè la presentadora és militant de Convergència (veure quadre).

Posteriorment, en 1994, Presidència va encarregar un altre informe similar sobre totes i cadascuna de les emissores locals de Catalunya. Sobre la ràdio d'Abrera, una localitat d'uns 7.500 habitants del Baix Llobregat, s'afirmava: "Treballen unes noies que parlen en català, però que entre elles es relacionen en castellà". Respecte a radi Súria s'afegeix: "Els nens de famílies castellanoparlants que passen per l'emissora s'expressen íntegrament en català".

Aquest informe analitza si les emissores emeten o no en català, si programen música en aquesta llengua o si ofereixen programes de sardanes.

Font: http://elpais.com/diario/2006/02/22/espana/1140562811_850215.html

........................................



El Gobierno de Pujol encargó informes sobre la orientación política de periodistas de TV-3

Los estudios proponían propagar el ideario nacionalista en los programas infantiles


"Tendencias antinacionalistas, anticonvergentes y antipujolistas". "Actúa como quintacolumnista, colaboracionista y traidor". "La presentadora del programa es militante de Convergència". Éstos y otros comentarios similares figuran en un informe sobre la orientación política de periodistas de los medios públicos de la Generalitat, encargado en 1993 por el anterior Gobierno catalán de Jordi Pujol. El documento incluye un análisis de la programación de TV-3 y Catalunya Ràdio y propone utilizar la programación infantil para propagar el ideario nacionalista o que en los debates sólo se invite a personas afines a CiU. En 1994 se realizó un estudio equivalente sobre las emisoras locales de Cataluña.

Estos informes, que se realizaron en 1993 y 1994, han aparecido en el archivo central del Departamento de Presidencia que por aquel entonces dirigía el propio presidente, Jordi Pujol. El secretario general era su primo Joaquim Pujol Figa, ya fallecido.

El estudio, sin firmar, lleva por título: Informe sobre la programación de la Corporación Catalana de Radio y Televisión y con la nota "Confidencial". Incluye una descripción de la programación de los medios públicos de la Generalitat, con especial incidencia en si cumplen o no el objetivo de difundir el mensaje nacionalista catalán, y referencias al tipo de lenguaje que utilizan los presentadores, es decir, si es catalán estándar o no, o si expresan castellanismos o barbarismos.

Sobre los contenidos nacionalistas se propone la producción de espacios en televisión y radio que difundan la historia y los hechos diferenciales de Cataluña. O que uno de los personajes infantiles más populares de TV-3 llamado Petri divulgue mensajes relativos a Cataluña, al amor al país y a la necesidad de hablar catalán (ver cuadro).

Respecto a los programas de debates, se plantea que la mayoría de invitados sintonicen con las ideas nacionalistas de Covergència i Unió.

En el anexo número 5, el autor o autores del informe realizan un examen sobre diferentes programas de TV-3 y Catalunya Ràdio en enero de 1993, bajo un mismo esquema. En el apartado de contenidos se responde a preguntas del tipo: calidad del programa, elementos más destacables, idea que se quiere transmitir o actuación del conductor del espacio.

Algunas anotaciones son curiosas. Sobre el programa de reportajes 30 minuts se afirma que el presentador "intenta ser neutral. Lo es demasiado. No da opiniones comprometidas".

"Ése es gato viejo"

El estudio contiene un análisis pormenorizado sobre los contenidos de algunos programas y la adscripción ideológica de sus presentadores. Todo desde el prisma nacionalista. De Salvador Alsius, presentador en 1993 de los informativos del fin de semana, se afirma que "tiene unas claras tendencias antinacionalistas y sobre todo anticonvergentes y antipujolistas". Pero como es "gato viejo" las sabe disimular. A Alsius y a la periodista Àngels Barceló se les tacha de "quintacolumnistas, colaboracionistas y traidores" que van propagando su "veneno".

"Ojalá", se afirma en el informe, "se hubiese hecho una buena purga para poder acceder a un trabajo en esa casa [TV-3], ya que ahora no tendríamos que lamentar las equivocaciones que se cometieron entonces, y que ahora son irreparables".

Respecto a otra periodista, Anna Lafau, que compartía con Alsius las tareas de presentación del informativo, se dice que es una persona "muy joven y con una falta de personalidad manifiesta. De hecho, se deja influir por las personas que tiene a su lado y como en TV-3 hay tantos elementos subversivos...".

El autor se queja de que Alsius, al despedir su informativo, recomendó un reportaje que se emitía posteriormente sobre el Legado de Hitler, que en el informe se considera un "claro ataque al nacionalismo y a sus posibles consecuencias, debido a las definiciones que se hacen de la representatividad de las ideas nacionalistas".

El estudio también analiza un debate sobre el problema del sida, emitido el 4 de diciembre de 1992. El autor se pregunta si en Cataluña no hay enfermos que hablen catalán, pues el invitado se expresaba en "andaluz" y lamenta que otro invitado, además de castellanohablante, fuera "bastante impresentable". Al final, tacha al consejero de Bienestar Social, Antoni Comas -invitado al programa-, de "desastre" porque respondió en castellano a ese "invitado impresentable".

En cambio, se alaba un programa de Catalunya Ràdio -"no se hacen tergiversaciones"- porque la presentadora es militante de Convergència (ver cuadro).

Posteriormente, en 1994, Presidencia encargó otro informe similar sobre todas y cada una de las emisoras locales de Cataluña. Sobre la radio de Abrera, una localidad de unos 7.500 habitantes del Baix Llobregat, se afirmaba: "Trabajan unas chicas que hablan en catalán, pero que entre ellas se relacionan en castellano". Respecto a radio Súria se añade: "Los niños de familias castellanohablantes que pasan por la emisora se expresan en su totalidad en catalán".

Este informe analiza si las emisoras emiten o no en catalán, si programan música en esa lengua o si ofrecen programas de sardanas.

Mas va atorgar 400.000 euros en ajudes a la fundació de la seva esposa

La Fundació Institut de trastorns alimentaris en la qual participa l'esposa del President, Helena Rakosnik, ha rebut en total 441.109,50 euros.

La Fundació Institut de trastorns alimentaris en la qual participa l'esposa del president de la Generalitat de Catalunya, Helena Rakosnik, ha rebut durant aquest any subvencions a càrrec del Govern regional per valor superior als 400.000 euros. Així s'explicita en el Diari Oficial de la Generalitat amb data del 28 de febrer i de l'11 d'abril de 2012, dates en les quals es dona compte públic tant de les ajudes com de les quanties de les mateixes.

La que concerneix al mes de febrer ascendeix a 266.109,50 euros en concepte de “convenis plurianuals atenció social a persones afectades per drogodependències” i representa la de major quantia.

 
Font: http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/politica/mas-otorgo-400000-euros-ayudas-fundacion-su-esposa-20120925

.......................................

 

Mas otorgó 400.000 euros en ayudas a la fundación de su esposa

La Fundación Instituto de trastornos alimentarios en la que participa la esposa del presidente de la Generalitat de Cataluña, Helena Rakosnik, ha recibido durante este año subvenciones a cargo del Gobierno regional por valor superior a los 400.000 euros. Así se explicita en el Diario Oficial de la Generalitat con fecha del 28 de febrero y del 11 de abril de 2012, fechas en las que se da cuenta pública tanto de las ayudas como de las cuantías de las mismas.
La que atañe al mes de febrero asciende a 266.109,50 euros en concepto de “convenios plurianuales atención social a personas afectadas por drogodependencias” y representa la de mayor cuantía.

El que ens costa la propaganda



A continuació, reproduïm el llistat de subvencions (extret de la pròpia web de la Generalitat) otorgades a diaris en paper per la Bandoleritat de Catalunya a canvi de que aquests "fomentin i consolidin l'espai català de comunicació", és a dir, suborns als mitjans de comunicació per a que publiqun el que al règim interessa. Aquest és el preu de la propaganda i l'adoctrinament, i adivina qui ha de pagar la factura ; )

RESOLUCIÓN PRE/974/2012, de 16 de mayo, por la que se da publicidad a subvenciones de importe igual o superior a 3.000 euros concedidas por el Departamento de la Presidencia a empresas periodísticas privadas editoras de prensa en soporte papel para proyectos que fomenten y consoliden el espacio catalán de comunicación, correspondientes al año 2011.

Barcelona, 16 de mayo de 2012

Francesc Homs i Molist

Subvenciones

Entidad: Edició de Premsa Periòdica Ara, SL.

Finalidad: Desarrollar el proyecto Ara Més, de diversificación, optimización y aumento del impacto territorial del diario.

Importe: 282.977,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/770.00.01.00.

Entidad: Ediciones Primera Plana, SA.

Finalidad: la integración de redacciones de El Periódico de Catalunya mediante un gestor de contenidos global.

Importe: 294.277,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/770.00.01.00.

Entidad: Grup Enderrock Edicions, SL.

Finalidad: reforzar los puntos de venta, fidelización de lectores y posicionamiento Grup Enderrock.

Importe: 15.000,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, SA.

Finalidad: la realización de actividades dirigidas a conseguir nuevos subscriptores.

Importe: 15.124,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Promicsa.

Finalidad: la creación E-paper en el Diari de Tarragona.

Importe: 24.850,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: La Vanguardia Ediciones, SL.

Finalidad: la edición en catalán del diario La Vanguardia.

Importe: 715.700,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Edicions Intercomarcals, SA.

Finalidad: llevar a cabo actuaciones para mejorar el posicionamiento, circulación de diario y captación de nuevos lectores y subscriptores.

Importe: 39.330,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Serveis de Comunicació Global Aquitania, SL.

Finalidad: el proyecto de crecimiento de la producción y la difusión de las cabeceras Secundèria y Hiperbòlic.

Importe: 17.100,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: El Mundo Deportivo, SA.

Finalidad: la edición de los suplementos en lengua catalana Futbol Català y Catalunya Esportiva.

Importe: 100.000,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Hermes Comunicacions, SA.

Finalidad: realizar el proyecto de unión de las cabeceras de los diarios El Punt-Avui.

Importe: 303.750,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Osona Comarca de Mitjans de Comunicació, SL.

Finalidad: rediseñar la publicación Osona Comarca.

Importe: 20.000,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: El Vallenc, SL.

Finalidad: cambio de diseño y actualización de programas informáticos de los semanarios El Vallenc y Nova Conca.

Importe: 11.000,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Sapiens, SCCL.

Finalidad: desarrollar y mejorar el proceso de digitalización y gestión de los contenidos.

Importe: 35.280,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Diari de Girona, SA.

Finalidad: mejorar el posicionamiento y aumentar la difusión del Diari de Girona.

Importe: 13.046,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: La Veu de l’Ebre, SL.

Finalidad: realizar mejoras técnicas y de difusión de La Veu de l’Ebre.

Importe: 20.120,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Premsa Local Sant Cugat, SL.

Finalidad: la instalación de mejora de documentación y etiquetaje llamado Canto Cumulus.

Importe: 8.050,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Diari Segre, SLU.

Finalidad: la mejora de la impresión del Diari Segre con recogida de datos en tiempo real.

Importe: 24.950,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.

Entidad: Tamediaxa, SA.

Finalidad: la adecuación de las premaquetas de la publicación Diari Més al lenguaje de intercambio XML.

Importe: 14.200,00 euros.

Aplicación presupuestaria: PR1201 D/470.00.01.00.


Resultados y ficha. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya

"Amb una premsa dominada i una societat acrítica, l'herència de Pujol és la d'un Partit-Estat, patriarcal, totalitzador i clientelista, que ha repartit a mans plenes: rara és la família catalana en la qual algun dels seus membres no visqui, directa o indirectament, dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

En definitiva, la Catalunya que deixa Pujol és, al costat d'Itàlia, una broma de nepotisme, trama d'interessos i corrupció"
Julián Lago San José

Luis de l'Olmo: 'La secessió és una ruïna per a Catalunya i per a Espanya'


El periodista radifònic Luis de l'Olmo, nascut a Ponferrada però resident des de fa 60 anys a Barcelona i un dels símbols de la Transició i de l'enteniment entre els catalans nascuts dins i els que amb el seu esforç han construït la comunitat dins d'Espanya, es va mostrar anit en ‘El Gran Debate’ de Telecinco, davant Jordi González, contrari al procés de secessió iniciat pel nacionalista Artur Mas (CiU) per convertir Espanya en dos estats separats.

“No entenc el que ha dit el president de la Generalitat, això que va a organitzar un referèndum tant si està dins com si està fora de la llei”, va dir per dues vegades en to sarcàstic Luis del Olmo. “Jo crec que el president Mes està molt mal aconsellat”, va afegir.

Luis del Olmo també va comentar que la secessió de Catalunya, convertint Espanya en dos Estats separats per una frontera era alguna cosa que “no vull ni pensar-ho, ni pensar-ho. Espero que s'imposi el sentit comú i es passi aquesta bogeria de la independència” que implicarà “encara més perjudicis a Catalunya, que ha de buscar solucions als seus problemes reals en unió amb els altres pobles d'Espanya. Això va a ser més fàcil i valent”.

Luis de l'Olmo va entrevistar aquesta setmana en el seu espai d'ABC Punt Radio a José Manuel Lara Bosch, president de Planeta, qui va dir que en cas de secessió s'aniria amb les seves empreses editorials -que són bàsicament en castellà- a Madrid, Zaragoza o Conca.

Luis de l'Olmo va continuar: “Jo estic trobant a faltar el que han de dir altres empresaris, que saben que la secessió és una ruïna per a Catalunya i per a Espanya. No crec en una Catalunya independent. Crec en una Catalunya que potser hagués de tenir un pes major a Espanya, amb un tracte fiscal diferent, però sempre units a Espanya”.

Luis de l'Olmo va assenyalar que vol tant a Catalunya com a Espanya “perquè no entenc una sense l'altra, són la mateixa essència”. “Jo estic disposat a morir per Catalunya”, va afegir com a argument contra la secessió de la mateixa, que, al seu judici, la portaria a la ruïna.

“Jo demanaria al president de la Nació, a don Mariano Rajoy, “que es posi una mica de més afecte quan es vegi amb el president de la Generalitat. Per exemple, baixant aquests dos esglaons quan ho rep en La Moncloa, com a senyal d'estar disposat a fer un esforç per resoldre aquest gravíssim problema. Jo em pregunto què va passar en aquestes dues hores de trobada, que es va produir aquesta erosió”.

Luis del Olmo ha estat un dels periodistes que més difusió ha fet de Catalunya. Des dels anys 70 ha parlant des de Barcelona tots els dies a la resta d'Espanya. La seva veu ha ressonat des de Ràdio Joventut, Ràdio Nacional de Espanya, fins a la COPE, Onda Cero i Punt Radio, que ell mateix va fundar. Ha obtingut tots els reconeixements professionals possibles i ha estat objectiu de la banda terrorista ETA en diversos períodes de la seva vida. Ha entrevistat a tots els líders polítics de les últimes quatre dècades i la seva fórmula de ràdio matinal ha servit de model als seus rivals: actualitat informativa, tertúlia, crònica social i entrevistes en profunditat amb personatges de la vida pública.

Altres veus han sortit ja a donar la veu d'alerta sobre ala amenaça secessionista. Per exemple, José Manuel Lara Bosch, president de Planeta; la periodista Mercedes Milá o Xavier Gabriel, l'amo de la 'Bruixa d'Or', l'administració de loteria nacional que més ven a Catalunya i a tota Espanya.

Font: http://www.lavozlibre.com/noticias/ampliar/647004/luis-del-olmo-la-secesion-es-una-ruina-para-cataluna-y-para-espana

........................................................

Luis del Olmo: 'La secesión es una ruina para Cataluña y para España'


El periodista radifónico Luis del Olmo, nacido en Ponferrada pero residente desde hace 60 años en Barcelona y uno de los símbolos de la Transición y del entendimiento entre los catalanes nacidos dentro y los que con su esfuerzo han construido la comunidad dentro de España, se montró anoche en ‘El Gran Debate’ de Telecinco, ante Jordi González, contrario al proceso de secesión iniciado por el nacionalista Artur Mas (CiU) para convertir España en dos estados separados.

“No entiendo lo que ha dicho el presidente de la Generalitat, eso de que va a organizar un referéndum tanto si está dentro como si está fuera de la ley”, dijo por dos veces en tono sarcástico Luis dil Olmo. “Yo creo que el presidente Mas está muy mal aconsejado”, añadió.

Luis del Olmo también comentó que la secesión de Cataluña, convirtiendo España en dos Estados separados por una frontera era algo que “no quiero ni pensarlo, ni pensarlo. Espero que se imponga el sentido común y se pase esa locura de la independencia” que acarreará “aún más perjuicios a Cataluña, que debe buscar soluciones a sus problemas reales en unión con los otros pueblos de España. Eso va a ser más fácil y valiente”.

Luis del Olmo entrevistó esta semana en su espacio de ABC Punto Radio a José Manuel Lara Bosch, presidente de Planeta, quien dijo que en caso de secesión se iría con sus empresas editoriales -que son básicamente en castellano- a Madrid, Zaragoza o Cuenca.

Luis del Olmo continuó: “Yo estoy echando de menos lo que tienen que decir otros empresarios, que saben que la secesión es una ruina para Cataluña y para España. No creo en una Cataluña independiente. Creo en una Cataluña que a lo mejor debiera tener un peso mayor en España, con un trato fiscal diferente, pero siempre unidos en España”.

Luis del Olmo señaló que quiere tanto a Cataluña como a España “porque no entiendo una sin la otra, son la misma esencia”. “Yo estoy dispuesto a morir por Cataluña”, añadió como argumento contra la secesión de la misma, que, a su juicio, la llevaría a la ruina.

“Yo pediría al presidente de la Nación, a don Mariano Rajoy, “que se ponga un poco de más cariño cuando se vea con el presidente de la Generalitat. Por ejemplo, bajando esos dos peldaños cuando lo recibe en La Moncloa, como señal de estar dispuesto a hacer un esfuerzo para resolver este gravísimo problema. Yo me pregunto qué pasó en esas dos horas de encuentro, que se produjo esa erosión”.

Luis del Olmo ha sido uno de los periodistas que más difusión ha hecho de Cataluña. Desde los años 70 ha hablando desde Barcelona todos los días al resto de España. Su voz ha resonado desde Radio Juventud, Radio Nacional de España, hasta la COPE, Onda Cero y Punto Radio, que él mismo fundó. Ha obtenido todos los reconocimientos profesionales posibles y ha sido objetivo de la banda terrorista ETA en varios periodos de su vida. Ha entrevistado a todos los líderes políticos de las últimas cuatro décadas y su fórmula de radio matinal ha servido de modelo a sus rivales: actualidad informativa, tertulia, crónica social y entrevistas en profundidad con personajes de la vida pública.

Otras voces han salido ya a dar la voz de alerta sobre ala amenaza secesionista. Por ejemplo, José Manuel Lara Bosch, presidente de Planeta; la periodista Mercedes Milá o Xavier Gabriel, el dueño de la 'Bruixa d'Or', la administración de lotería nacional que más vede en Cataluña y a toda España.

Fuente: http://www.lavozlibre.com/noticias/ampliar/647004/luis-del-olmo-la-secesion-es-una-ruina-para-cataluna-y-para-espana

El germà de Carod-Rovira s'embutxaca 87.596 euros anuals com a "ambaixador" de Catalunya



I encara hi ha qui diu que estan en contra de la família. El sou d'Apel·les Carod-Rovira com a ambaixador de Catalunya a París (França) s'elevarà a 87.596,86 euros anuals, segons ha reconegut el seu propi germà, Josep Lluís Carod-Rovira, en contestació a una pregunta parlamentària formulada per la portaveu del PP en la Càmera catalana, Carina Mejías.
Apel·les Carod-Rovira, el nomenament del qual com a representant de Catalunya a França es va formalitzar el passat mes de juliol, tindrà rang de "director general", segons informa El Mundo.

"La seva retribució s'ajustarà a les previsions de les lleis actuals, que fixen per a l'exercici 2008 per assignacions (40.210,8 euros), despeses de representació (17.944,82 euros), complement de dificultat tècnica (11.096,94 euros), complement de dedicació (6.351,28 euros) i complement de major responsabilitat (11.993, 02 euros)".

Això indica la resposta parlamentària. Així, la retribució total bruta anual del germà del vicepresident se situarà en 87.596, 86 euros.

Això sí que és una veritable política de família.

Font: http://blogs.periodistadigital.com/politica.php/2008/10/09/carod-rovira-euros-anuales-embajada-fran#.UFuFcQP2V-o.twitter

.................................

El hermano de Carod-Rovira se embolsa 87.596 euros anuales como "embajador" de Cataluña



Y aún hay quien dice que están en contra de la familia. El sueldo del Apel.les Carod-Rovira como embajador de Cataluña en París (Francia) se elevará a 87.596,86 euros anuales, según ha reconocido su propio hermano, Josep Lluís Carod-Rovira, en contestación a una pregunta parlamentaria formulada por la portavoz del PP en la Cámara catalana, Carina Mejías.

Apel.es Carod-Rovira, cuyo nombramiento como representante de Cataluña en Francia se formalizó el pasado mes de julio, tendrá rango de "director general", según informa El Mundo.

"Su retribución se ajustará a las previsiones de las leyes actuales, que fijan para el ejercicio 2008 por asignaciones (40.210,8 euros), gastos de representación (17.944,82 euros), complemento de dificultad técnica (11.096,94 euros), complemento de dedicación (6.351,28 euros) y complemento de mayor responsabilidad (11.993, 02 euros)".

Ésto indica la respuesta parlamentaria. Así, la retribución total bruta anual del hermano del vicepresidente se situará en 87.596, 86 euros.

Esto sí que es una verdadera política de familia.

El jutge imputa en l'espoli del Palau a un col•laborador d'Artur Mas i ‘talibà’ de CDC

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) té un altre mal de cap: el jutge Josep Maria Pijuan acaba d'imputar a un dels seus dirigents en el cas Palau. Es tracta de Marc Puig, un dels joves del nucli dur del partit, més conegut com els talibans. Puig va ser director general de Difusió de la Generalitat a l'últim govern de Jordi Pujol.

En el 2003, després de la dimissió de la mà dreta d'Artur Mas, David Madí, per una agra polèmica després de la manipulació d'enquestes oficials, Puig va ser nomenat secretari de Comunicació del Govern fins al final del mandat, al desembre del 2003. A l'any següent, va crear la companyia Emocional Base, que treballava per CiU, per a la Fundació de Convergència i per a la coalició Galeusca, en la qual estava integrada la federació nacionalista.

Puig era una de les persones de confiança de l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, i formava part del pinyol de Convergència, al costat d'Oriol Pujol (actual secretari general de CDC), Francesc Homs (portaveu del Govern), Germà Gordó (secretari del Govern) o Felip Puig (conseller d'Interior). En altres paraules, era membre de la guàrdia pretoriana que envoltava al líder convergent i que li va abrigallar en la seva ascensió a la cúpula del partit. En l'actualitat, és director de Comunicació i d'Atenció al Ciutadà a l'Ajuntament de Barcelona, que presideix el convergent Xavier Trias.

El magistrat ha citat ja a declarar a Puig com imputat per al proper 22 d'octubre. Al costat d'ell també està citat Ramon Marc Martí, responsable de l'empresa Publiciutat, una societat la marca de la qual al·ludeix sarcàsticament a la coalició nacionalista. Segons un informe d'Hisenda, la tècnica de desviament de diners en aquests casos és similar a la que també s'havia fet servir en uns altres: els saquejadors confesos del Palau, Fèlix Millet i Jordi Montull, cobraven de l'empresa Ferrovial suposadament el 4% del preu de les obres que el Govern de Jordi Pujol li havia adjudicat. D'aquests diners, passaven una part a les seves butxaques i la resta ho feien arribar a Convergència a través de la fundació CatDem, llavors cridada Fundació Ramon Trias Fargas. Els pagaments es realitzaven de tres maneres diferents: d'una banda podien pagar en efectiu mitjançant un suposat conveni entre ambdues entitats; en segon lloc, realitzaven pagaments en negre als successius tresorers de la Fundació, Carles Torrent, ja mort, i Daniel Osàcar, també imputat i que era, alhora, tresorer de Convergència; i, finalment, pagant les despeses de Convergència. En altres paraules, empreses que tradicionalment feien treballs de repartiment, publicitat o muntatges de mítings per a CDC anaven a cobrar al Palau de la Música.

Per això, el jutge va imposar a Convergència una fiança de gairebé 3,3 milions d'euros el passat mes de juliol, en entendre que aquesta era la quantitat que havia desviat de les arques de la institució musical. Aquest desviament s'havia realitzat a través de les empreses Hispart, Altraforma, Newletter i Letter Graphic. La signa Mail Rent, que controlava diverses d'aquestes societats, va realitzar donacions al partit de 775.000 euros. Segons l'acte judicial, Convergència mantenia una “unitat de caixa” amb la Fundació CatDem i amb una altra trucada Fòrum BCN i que “feia ús espuri de les Fundacions per canalitzar fons, alguns dels quals poguessin tenir procedència il·lícita”.

Però un nou informe d'Hisenda va descobrir les noves empreses que també van poder servir per desviar fons. Emocional Base va facturar 59.975 euros en el 2006 per un suposat treball de ”posicionament de marques”. I Publiciutat va emetre, entre 2006 i 2007, dues factures per una suma total de més de 203.000 euros. El portaveu socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Gabriel Colomé, va exigir ahir a l'alcalde de Barcelona explicacions immediates. ”Les acusacions que s'han conegut són molt greus”, va subratllar Colomé


.............................


El juez imputa en el expolio del Palau a un colaborador de Artur Mas y ‘talibán’ de CDC


Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) tiene otro quebradero de cabeza: el juez Josep Maria Pijuan acaba de imputar a uno de sus dirigentes en el caso Palau. Se trata de Marc Puig, uno de los jóvenes del núcleo duro del partido, más conocido como los talibanes. Puig fue director general de Difusión de la Generalitat en el último gobierno de Jordi Pujol.
En el 2003, tras la dimisión de la mano derecha de Artur MasDavid Madí, por una agria polémica tras la manipulación de encuestas oficiales, Puig fue nombrado secretario de Comunicación del Gobierno hasta el final del mandato, en diciembre del 2003. Al año siguiente, creó la compañía Emocional Base, que trabajaba para CiU, para la Fundación de Convergència y para la coalición Galeusca, en la que estaba integrada la federación nacionalista.

Puig era una de las personas de la entera confianza del actual presidente de la Generalitat, Artur Mas, y formaba parte del pinyol (hueso) de Convergència, junto a Oriol Pujol (actual secretario general de CDC), Francesc Homs (portavoz del Gobierno), Germà Gordó (secretario  del Gobierno) o Felip Puig (consejero de Interior). En otras palabras, era miembro de la guardia pretoriana que rodeaba al líder convergente y que le arropó en su ascensión a la cúpula del partido. En la actualidad, es director de Comunicación y de Atención al Ciudadano en el Ayuntamiento de Barcelona, que preside el convergente Xavier Trias.

El magistrado ha citado ya a declarar a Puig como imputado para el próximo 22 de octubre. Junto a él también está citado Ramon Marc Martí, responsable de la empresa Publiciutat, una sociedad cuya marca alude sarcásticamente a la coalición nacionalista. Según un informe de Hacienda, la técnica de desvío de dinero en estos casos es similar a la que también se había hecho servir en otros: los saqueadores confesos del Palau, Fèlix Millet y Jordi Montull, cobraban de la empresa Ferrovial supuestamente el 4% del precio de las obras que el Gobierno de Jordi Pujol le había adjudicado. De ese dinero, pasaban una parte a sus bolsillos y el resto lo hacían llegar a Convergència a través de la fundación CatDem, entonces llamada Fundación Ramon Trias Fargas. Los pagos se realizaban de tres maneras diferentes: por una parte podían pagar en efectivo mediante un supuesto convenio entre ambas entidades; en segundo lugar, realizaban pagos en negro a los sucesivos tesoreros de la Fundación, Carles Torrent, ya fallecido, y Daniel Osàcar, también imputado y que era, a la vez, tesorero de Convergència; y, por último, pagando los gastos de Convergència. En otras palabras, empresas que tradicionalmente hacían trabajos de buzoneo, publicidad o montajes de mítines para CDC  iban a cobrar al Palau de la Música.

Por ello, el juez impuso a Convergència una fianza de casi 3,3 millones de euros el pasado mes de julio, al entender que ésa era la cantidad que había desviado de las arcas de la institución musical. Ese desvío se había realizado a través de las empresas Hispart, Altraforma, Newletter y Letter Graphic. La firma Mail Rent, que controlaba varias de estas sociedades, realizó donaciones al partido de 775.000 euros. Según el auto judicial, Convergència mantenía una “unidad de caja” con la Fundación CatDem y con otra llamada Fòrum BCN y que “hacía uso espurio de las Fundaciones para canalizar fondos, algunos de los cuales pudieran tener procedencia ilícita”.

Pero un nuevo informe de Hacienda descubrió las nuevas empresas que también pudieron servir para desviar fondos. Emocional Base facturó 59.975 euros en el 2006 por un supuesto trabajo de ”posicionamiento de marcas”. Y Publiciutat emitió, entre 2006 y 2007, dos facturas por un monto total de más de 203.000 euros. El portavoz socialista en el Ayuntamiento de Barcelona, Gabriel Colomé, exigió ayer al alcalde de Barcelona explicaciones inmediatas. ”Las acusaciones que se han conocido son muy graves”, subrayo Colomé.


Reflexions d'un tarragoní

Fa díes varem rebre aquest interessant escrit al nostre mail, i em decidit compartir-lo amb tots vosaltres pel seu interès. Desitgem de tot cor que el gaudiu:

''Sóc un tarragoní de 40 anys que, com la meva generació, va créixer amb el Club Super 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arar, Sau, Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, "Retorn al Futur" ... Vèiem la predicció del temps en la TV3, amb els dibuixos de sols i núvols sobre un mapa dels Països Catalans, amb ses illes balears i tot el Regne de València. A l'escola ens explicaven la història de les quatre barres, pintades per l'emperador franc amb la sang de Guifré el Pilós sobre un escut o tela de color groc-daurat: així va néixer la nostra bandera (la Senyera). Els diumenges al matí anavem a veure ballar sardanes a la plaça de l'Església, i donava goig veure en un mateix cercle als avis i els néts, agafats de la mà. Per Nadal fèiem cagar el "Tió", i posàvem un "Caganer" amb barretina al Naixement. Així, gaudíem d'una autèntic Nadal català com Déu mana. A la primavera agafàvem les Xiruques, i ens anàvem als nostres Pirineus a gaudir de les nostres muntanyes i serres, a casa nostra. Celebràvem la "Diada", amb ànim de no oblidar-nos de la derrota del nostre poble contra Felip V i els espanyols. Som un poble treballador, amb caràcter, diferent de la resta. Tenim la Caixa, el RACC, els Mossos d'Esquadra i els Ferrocarrils Catalans. Què més volem? Doncs volem, volem, volem ... Però la veritat no es pot amagar sempre. Ets d'Erasmus a Londres, i descobreixes que hi ha vida fora del nostre petit planeta català. Que també hi ha treballadors amb “caràcter identitari” en altres territoris. Que la Caixa no és tan important, si es compara amb el Comercial Bank of Xina. Que només una ciutat com Xangai té 20 milions de persones (tres vegades tot Catalunya). Descobreixes la veritat: que el de les quatre barres de Guifré el Pilós només era una llegenda, un mite, sense fonament històric. Ni Guifré va ser contemporani de l'emperador, ni s'usava l'heràldica en aquest segle. A més, fins a la unió amb Aragó, l'emblema dels comtes de Barcelona va ser la creu de Sant Jordi (una creu de gules sobre camp de plata) que encara és la bandera de l´Aragó. Descobreixes que la senyera no és més que l´antiga bandera d´Espanya i abans del Regne d´Aragó. Descobreixes que la sardana la va inventar l'any 1817 un tal Pep Ventura, que tampoc es deia Pep sinó Pepe, nascut a Alcalá la Real, província de Jaén, i fill d'un comandant de l'Exèrcit espanyol. La van tindre d´inventar, perquè no podia ser que la jota de Lleida o del Camp de Tarragona fos el ball nacional. I tampoc podia ser-ho el ball anomenat "L'Españolito". Per això es van inventar la sardana al començament del segle XIX: per crear una identitat nacional inexistent fins aleshores. La sardana, un altre mite. Descobreixes que el 1714 no hi va haver cap guerra catalana-espanyola, que Catalunya no va participar en cap derrota bèl • lica. Va ser una guerra entre dos candidats a la Corona d'Espanya, vacant des de la mort de Carles II sense descendència: entre un candidat de la dinastia dels Borbons (de França) i un altre de la de Àustria (de terres germàniques). En tots els territoris de la Corona d'Espanya hi va haver austriacistes i borbònics: per exemple, Madrid, Alcalá i Toledo van lluitar al mateix bàndol que Barcelona. No va ser, com intenten vendre, una guerra de secessió, sinó de successió: cap bàndol va aspirar mai a trencar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, ni la separació de Catalunya. La Diada, un altre mite. Descobreixes que el "Caganer" del pessebre és una "tradició" que no es generalitza fins al segle XIX, com la sardana. I que el "Tió" és una altra milonga identitària i absurda, còpia de la tronca d´Osca que sí té realitat tradicional històrica. El Nadal a la catalana, un altre mite. T'adones que, els nacionalistes, ens han pres el pèl. No ens han educat, sinó adoctrinat. Que ens han alimentat, sense donar-nos compte, d'una "ideologia totalitària" que es troba per sobre de tot i de tots. El abasta tot: permet trepitjar el dret de les persones, modelar la Història al seu gust, i determinar què està bé o malament. T'adones que, els nacionalistes, han adoctrinat a la canalla a través de mites, llegendes i mentides, amb la connivència i beneplàcit d'un parlament que ha fet del seu model pedagògic un arma tan temible com la d'altres règims totalitaris i feixistes en països com la xina o corea del nord, on només hi ha la HISTÒRIA del sistema. Mireu els llibres de text dels vostres fills a Catalunya. Que han construït o falsejat una realitat, per tal de fonamentar la seva ideologia. Els catalans tenim el deure d´alliberar-nos d'aquests mites, i ser lliures de veritat. És clar que això de viatjar, és per alguns, una sorprenent vacuna contra l'estupidesa i l'aldeanisme.''

Si com el protagonista de la nostra història, tú tambè estas fart de les mentides i manipulacions d'aquest nacionalisme disgregador, no dubtis en compartir aquest escrit amb tots els teus contactes ; )

viernes, 5 de octubre de 2012

La Bandoleritat veta les ajudes a les productores cinematogràfiques que no retolin en català

La Conselleria de Cultura exigeix a les empreses que vulguin optar a rebre subvencions a complir la Llei de Política Lingüística, malgrat que va ser modificada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. A més, també en contra de la jurisprudència, dóna preferència a les cintes rodades en català enfront de les produccions en espanyol.
“No hi haurà ni un pas enrere en aquest model d'immersió [lingüística escolar obligatòria exclusivament] en català. Pot haver-hi sentències, resolucions, tot el que vulgui, però el model és el que és, està socialment acceptat per part de més del 90% de la societat catalana i d'una amplísima majoria d'aquesta càmera. [...] No es tocarà res respecte al que hi ha ara des del punt de vista de la immersió lingüística en català”.

Amb aquestes paraules, el president de la Generalitat, Artur Mas (CiU), va mostrar el passat 4 de juliol al Parlament autonòmic el seu menyspreu per les sentències dels tribunals, especialment les relacionades amb la política lingüística autonòmica, incomplint impunement les resolucions judicials i vanagloriánt-se d'això.

Obligats a retolar, almenys, en català


Aquest dilluns, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat les bases per a la concessió de subvencions a empreses de producció independents per a la realització de llargmetratges televisius de ficció destinats a ser emesos per televisió (Resolució CLT/1678/2012) a través de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), dependent de la Conselleria de Cultura, presidida per Ferran Mascarell.

Les ajudes estan destinades al fet que ‘es creuen productes d'alta qualitat destinats als mercats nacionals i internacionals’ i busquen ‘impulsar la producció de llargmetratges televisius que canalitzin el talent creatiu, tècnic i artístic, així com consolidar el sector audiovisual mitjançant la participació de personal tècnic i empreses establertes a Catalunya’.

Entre els requisits exigits per poder accedir a les subvencions se subratlla el compliment dels articles 32.1, 32.3 i 36.4 de la Llei de Política Lingüística, que obliguen a les empreses al fet que ‘la senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'estar redactats, almenys, en català’.

També ordenen que ‘els rètols i informacions de caràcter fix i que continguin text que han de constar a l'interior dels centres laborals dirigits a les persones que treballin en els mateixos han de figurar, almenys, en català’.

20% per a pel·lícules en català; 14% si és ‘en altres llengües’… i hi ha pressupost

D'altra banda, si el llargmetratge està rodat en català o aranès, la subvenció serà del 20% del cost de producció, amb un màxim de 120.000 euros. Mentre que si la pel·lícula es roda ‘en altres llengües’ l'ajuda es redueix al 14% del cost total del projecte, amb un màxim de 90.000 euros.

A més, en cas que, donat el nombre de sol·licituds admeses i les disponibilitats pressupostàries, no sigui possible subvencionar aquestes quanties, aquestes es reduiran proporcionalment eliminant en primer lloc les ajudes als llargmetratge produïts ‘en altres llengües’ diferents del català o aranès.

En contra de l'establert pel Tribunal Constitucional

D'aquesta forma, la Generalitat segueix exigint l'aplicació d'unes disposicions -els articles referits de la Llei de Política Lingüística- que, en realitat, van quedar derogades de facto per la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que en el seu fonament jurídic 22 va dictaminar el següent:

‘El deure disponibilitat lingüística de les entitats privades, empreses o establiments oberts al públic no pot significar la imposició a aquestes, al seu titular o al seu personal d'obligacions individuals d'ús de qualsevol de les dues llengües oficials de manera general, immediat i directe en les relacions privades, atès que el dret a ser atès en qualsevol d'aquestes llengües només pot ser exigible en les relacions entre els poders públics i els ciutadans’.

Igualment, la citada sentència va determinar que és il·legal donar un tracte preferent al català sobre l'espanyol, tal com ocorre a l'hora de concedir aquestes subvencions. En concret, el fonament jurídic 14 va decretar el seguent:

‘La definició del català com a llengua pròpia de Catalunya no pot justificar la imposició estatutària de l'ús preferent d'aquella llengua, en detriment del castellà, també llengua oficial en la Comunitat Autònoma, per les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya’.

En definitiva, tal com va recordar el president autonòmic, “pot haver-hi sentències, resolucions, tot el que vulgui”, però “no es tocarà gens” en la política sistemàtica d'exclusió i discriminació dels castellanoparlants que es ve aplicant a Catalunya. Mentrestant, el Govern i els tribunals no semblen estar per la labor de restablir l'Estat de dret a Catalunya.
.........................................

La Generalidad veta las ayudas a las productoras cinematográficas que no rotulen, al menos, en catalán

La Consejería de Cultura exige a las empresas que quieran optar a recibir subvenciones a cumplir la Ley de Política Lingüística, pese a que fue modificada por la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto. Además, también en contra de la jurisprudencia, da preferencia a las cintas rodadas en catalán frente a las producciones en español.
“No habrá ni un paso atrás en este modelo de inmersión [lingüística escolar obligatoria exclusivamente] en catalán. Puede haber sentencias, resoluciones, todo lo que quiera, pero el modelo es el que es, está socialmente aceptado por parte de más del 90% de la sociedad catalana y de una amplísima mayoría de esta cámara. [...] No se tocará nada respecto a lo que hay ahora desde el punto de vista de la inmersión lingüística en catalán”.

Con estas palabras, el presidente de la Generalidad, Artur Mas (CiU), mostró el pasado 4 de julio en el Parlamento autonómico su desprecio por las sentencias de los tribunales, especialmente las relacionadas con la política lingüística autonómica, incumpliendo impunemente las resoluciones judiciales y vanagloriándose de ello.

Obligados a rotular, al menos, en catalán

Este lunes, el Diario Oficial de la Generalidad de Catauña (DOGC) ha publicado las bases para la concesión de subvenciones a empresas de producción independientes para la realización de largometrajes televisivos de ficción destinados a ser emitidos por televisión (Resolución CLT/1678/2012) a través del Instituto Catalán de las Empresas Culturales (ICEC), dependiente de la Consejería de Cultura, presidida por Ferran Mascarell.

Las ayudas están destinadas a que ‘se creen productos de alta calidad destinados a los mercados nacionales e internacionales’ y buscan ‘impulsar la producción de largometrajes televisivos que canalicen el talento creativo, técnico y artístico, así como consolidar el sector audiovisual mediante la participación de personal técnico y empresas establecidas en Cataluña’.
Entre los requisitos exigidos para poder acceder a las subvenciones se subraya el cumplimiento de los artículos 32.1, 32.3 y 36.4 de la Ley de Política Lingüística, que obligan a las empresas a que ‘la señalización y los carteles de información general de carácter fijo y los documentos de oferta de servicios para las personas usuarias y consumidoras de los establecimientos abiertos al público deben estar redactados, al menos, en catalán’.

También ordenan que ‘los rótulos e informaciones de carácter fijo y que contengan texto que han de constar en el interior de los centros laborales dirigidos a las personas que trabajen en los mismos deben figurar, al menos, en catalán’.
20% para películas en catalán; 14% si es ‘en otras lenguas’… y hay presupuesto.

Por otra parte, si el largometraje está rodado en catalán o aranés, la subvención será del 20% del coste de producción, con un máximo de 120.000 euros. Mientras que si la película se rueda ‘en otras lenguas’ la ayuda se reduce al 14% del coste total del proyecto, con un máximo de 90.000 euros.

Además, en caso de que, dado el número de solicitudes admitidas y las disponibilidades presupuestarias, no sea posible subvencionar dichas cuantías, estas se reducirán proporcionalmente eliminando en primer lugar las ayudas a los largometraje producidos ‘en otras lenguas’ diferentes del catalán o aranés.

En contra de lo establecido por el Tribunal Constitucional

De esta forma, la Generalidad sigue exigiendo la aplicación de unas disposiciones -los artículos referidos de la Ley de Política Lingüística- que, en realidad, quedaron derogadas de facto por la sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña, que en su fundamento jurídico 22 dictaminó lo siguiente:

‘El deber de disponibilidad lingüística de las entidades privadas, empresas o establecimientos abiertos al público no puede significar la imposición a éstas, a su titular o a su personal de obligaciones individuales de uso de cualquiera de las dos lenguas oficiales de modo general, inmediato y directo en las relaciones privadas, toda vez que el derecho a ser atendido en cualquiera de dichas lenguas sólo puede ser exigible en las relaciones entre los poderes públicos y los ciudadanos’.
Igualmente, la citada sentencia determinó que es ilegal dar un trato preferente al catalán sobre el español, tal y como ocurre a la hora de conceder estas subvenciones. En concreto, el fundamento jurídico 14 decretó lo siguente:
‘La definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua, en detrimento del castellano, también lengua oficial en la Comunidad Autónoma, por las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña’.
En definitiva, tal y como recordó el presidente autonómico, “puede haber sentencias, resoluciones, todo lo que quiera”, pero “no se tocará nada” en la política sistemática de exclusión y discriminación de los castellanohablantes que se viene aplicando en Cataluña. Mientras tanto, el Gobierno y los tribunales no parecen estar por la labor de restablecer el Estado de derecho en Cataluña.